Marató de Barcelona 2012

MARATÓ DE BARCELONA 2012


CRÒNICA:

Emoció o patiment?

El dissabte 24 de març a les 11h. arribavem a Barcelona amb les maletes carregades d’il·lussió i unes ganes bojes de destrossar l’asfalt dels carrers de Barna, i tot per una promessa de la meua neboda Inés i el meu cunyat Toni, com vos vullc, dèna!!!. Practicament sense parar, vam deixar les coses a l’hotel i ens van adreçar directament  a la Plaça d’Espanya per replegar el dorsal, el chip i la bossa del corredor.

Només baixar del bus ja ens vam donar conter de que aquella carrera no era igual a les que nosaltres estavem acostumats. Una multitut vestida amb xandall i acompanyada per amics i/o familiars es dirigía al mateix lloc que nosaltres, la fira del corredor. Tot i que era difícil reconèixer  els diferents idiomas escoltats, les samarretes, banderes,… que cadascú duïa a sobre ens feien intuir les seues nacionalitats. Xinesos, canadencs, yanquis, australians, anglesos, per l’amor de deu, quina barbaritat!!!.

Repleguem la bossa del corredor perduts entre tanta gent. Ubicada en el pavelló més proper a les Fonts de Montjuïc, l’ Expomarató és enorme, espardenyes, roba, gels,…, totes les marques están representades, però no tenim temps, hem d’anar a dinar.

Replega del dorsal

Agarrem el Metro i anem cap a les Rambles. Foto de rigor a Canaletes (Visca el Barça) i al primer lloc on veiem pasta a dinar. La resta de la vesprada la passem pegant voltes per la zona: Porta de l’Àngel, Catedral, Barri gòtic, Sta. Maria del Mar i Estàtua de Colom,….buffff!!!, la vesprada ja ha passat, a sopar a l’hotel. Neeeeeeeeervis!

Just abans de començar

Parle amb el meu cunyat i ens donem conter que ens fa mal tot, fins i tot sóm capaços de descobrir al nostre cos músculs i articulacions que abans no teniem. Però som valents,…demà serem herois!.

Prompte a dormir i de sobte  Riiiiiiiiiiiinggggg!!!, el bort del despertador ens avisa que ja és hora de posar-se en marxa.

6:30h.: cafetet en llet, un parell de croissants i en marxa.  

Foto de família

7h.: agarrem el bus, som els primers maratonians en pujar però quan arrivem a Plaça d’Espanya el bus va ple de bojos i bojes amb pantaló curt, samarreta, dorsal, chip, gels, barretes i resta d’imprescindibles, l’olor a Reflex és insuportable.

7:30h: Baixem del bus i marxem a deixar la motxilla. No hi cabem, quasi 20000 ànimes, els nervis es tensen i una mena de calfred recorre els nostres cossos, ja no hi ha lloc per al dolor.

8h.: calfem una mica i estirem. De seguida a buscar el nostre caixó d’eixida, el de 3h30’-4h, no podem accedir de la gent que hi ha, al final botem una tanca metàl·lica i ho aconseguim. 

8:30h.: sona la música i donen el tret d’eixida, primer els professionals, després els que busquen temps inferiors, i de sobte i mentres La Caballè i el Freddy Mercury canten allò de “Barcelooona” la gent de davant nostre comença a moure’s, la nostra Marató acaba de començar.

Passant per Sagrada Família

Els primers 5km són en lleugera pujada, potser la més pronunciada, però ni es nota. La gent ompli els carrers i t’animen des del primer moment, quasi com si estigueres a 10 metres de meta, al·lucinant!, Uauh!, el centre mundial del futbol, es dir, el Camp Nou, el rodem quasi sencer i baixadeta, gir a la dreta, i en arrivar a Sants directets de baixada fins arrivar a Plaça Espanya.

Estem ja al Km 11’5 i sincerament ni ens hem enterat, ritme de 3h45’ i el cos i el cap responent de meravella.

Recta de 2’5km creuant la ciutat en direcció nord i ja estem a Passeig de Gràcia, per on girem dirección Tibidabo en pujada, però de patir “ni un duro”, com hem de patir si podem gaudir de vistes com la “Casa Batllò” i “la Pedrera” del mestre Gaudí, sóm uns privilegiats.

Gir direcció nord i ja estem al Km 15, hem passat el primer 1/3 de carrera i ni ens hem adonat, tot i que tant jo com el meu cunyat havíem parlat de partir la Marató en tres parts.

Km 16, i açò és pa cagar-se, Km. 17, els pels se’ns posen de punta, estem passant pel costat de La Sagrada Família, “teniu enveja, eh?”, doncs ja ho sabeu per l’any vinent. 

Després d’un troç un poc més lleig, arrivem a la mitja marató, 21km a les cames i a l'ànima i zero símptoma de que res baja mal.

Km 20’5, Pont de Calatrava (lladre), i de sobte sentim de fons: “De Castelló a Almassora ximpum tracatrac”. Portem les samarretes del Club La Panderola d’Almassora com a bons aborígens que sóm, i dos tipets de Vila-Real i un de Castelló ens han detectat. Cantem amb ells la cançó sencera, la gent ens mira i no ho enten, però per un moment ens trobem com si fòrem al carrer de L’estacioneta.

Estem forts ostia!!! i ens els deixem darrere, baixada lleugera, gir a l’esquerra i de nou baixada fins arrivar al Poble Nou, prop de la mar, ja estem al Km. 26 i seguim be però en tensió, arriba l’hora de la veritat, EL MUR està ahí, podrem botar-lo?.

Girem per la Diagonal en dirección al Pènis de Barcelona, es a dir, la Torre Agbar. És una recta de 2’5km que es fa d’anada i tornada per arrivar de nou a la mar.

Parle amb el meu cunyat i va be, estem creuant el mur i no ens enterem, hi ha tanta gent veient la carrera i animant que sembla una etapa èpica de montanya al Tour de França, quasi has d’apartar a la gent per que et deixe passar. La gent et crida pel teu nom (el duem al dorsal, som bons però no tant), els xiquets i xiquetes t’ofereixen la mà per que li la palmejes, baja, I-N-C-R-E-Ï-B-L-E!!!!!.

Que gran !!!

Km 32, arrivem a la mar i ens dirigeixen per un Passeig vorejant el Port Ol·límpic, bonic, molt bonic. La cara del meu cunyat ha canviat, però no em preocupa, té el cap més dur que una pedra, i se que ho aconseguirà. Jo vaig be, no m’entere, porte un ritme més baix de l’habitual per mi, ara em dedique a fer-li de llebre, animant-lo i estirant d’ell.

Desgraciadament i a partir d'ací comencem a passar a gent caminant, el mur és el mur.

Km 34’5, passem pel costat de les Torres Mapfre i vorejant el Parc de La Ciutadella tornem a buscar el centre de la ciutat. Km 38, passem per baix de l’Arc del Triomf, som els putos amoooooooos!. Una altra revolta i direcció Plaça Catalunya, i de cop, al mig de la plaça ens trobem amb tota la família. Ens animen i criden, saludem Inés que es tornas boja, quin moment més especial.

Li pregunte al meu cunyat  com va i em diu que bé, de manera que decidisc augmentar ritme i deixar-lo enrere. Baixem per Via Laietana i girem cap a la dreta direcció sud a buscar les Rambles. El carrer és estret i la gent et crida i anima a mort. Un cop a les Rambles baixe fins l’estàtua de Cristoforo Colombo i d’ahí una llarga recta d’un 2’5 km pel Paral·lel.

Des de Plaça Catalunya he deixat enrere a un munt de gent, els metres passen i els gaudisc d’una manera bàrbara, no estic cansat, l’adrenalina em puja pel coll quasi ofegant-me i la mateixa emoció no em deixa respirar. Les columnes de plaça Espanya cada cop són més grans.

La gent crida, crida i crida. Estic ja a Plaça Espanya, baix de les columnes que ara son gegants. 300 metres i meta, baixe ritme per intentar fer-los eterns, cada pas m’omple la boca de mel, una llagrima o varies se m’escapen dels ulls… i 3hores i 40minuts després aconsegueisc un nou repte, correr la Maratò de Barcelona….

FINISHER !!!

Per cert, VA PER TÚ MAMÀ!!!!!