dijous, 12 de juliol de 2012

La prima Elena

Si es que mi gran amigo Rosendo es un Tio muy listo, ya lo decía él en una de sus canciones cuando nadie sabíamos nada de LA PRIMA (de riesgo), "sube y baja el precio del cache, es consecuente, y se perfuma el camisón la muy decente".
Este pequeño cacho de esta canción me ha venido a la cabeza cuando leía en el periódico los recortes del de la barba. La prima sube y baja, casi siempre sube y yo creo que nadie sabe porque?, el de la barba se perfuma con frases que esconden verdades, engañando?, el camisón, una vez perfumado, se lo quita y nos deja desnudos ante los de negro, que no son los de la película de Will Smith, aunque sus armas son mas poderosas, ya que son capaces de matarnos dejándonos con vida, somos una especie de zombies, the walking dead no era una serie de ficción?, y por ultimo La Decencia, cuan y que ancha espalda tienen estos dogmáticos cabrones para decir lo que dicen y que no les entre un infarto ipso-facto, y no es que lo desee, aunque a veces me hagan malpensar.
A todo esto, y a pesar de no ser PPista ni PSOEista, pensaba que un cambio de gobierno podía ser bueno para esta mierda de país. Nada mas lejos de la realidad, aquí nada mejora.
Y lo peor de todo es que sigo sin entender nada, vaya, como cuando estudiaba la 1a declinación del latín, rosa, rosae, rosa QUE?, vaya, lo mismo.
Y yo no soy de las personas que solo se mira su propio ombligo, es mas interesante mirar el de todos, por que si los demás están bien yo por lo menos no estaré peor. De momento yo podré sobrevivir, pero yo soy Enfermero con plaza fija en un centro sanitario publico, que pensaran celadores, auxiliares, administrativos y resto de PROFESIONALES TODOS ELLOS NECESARIOS que cobran menos que yo.
Mientras tanto y leyendo los recortes del gobierno no veo para nada ninguna medida sobre los grandes patrimonios, sobre las USURERIAS, perdon bancos/cajas de este estado de "derecho?" en el que vivimos, que va, además se da una amnistía fiscal para que aflore dinero negro pagando un 10%, mientras que cualquier hijo de vecino mileurista ya paga eso de IRPF.
Y me pregunto donde copon están los 5 millones de parados?, yo no los veo por ningún lado, no deberían estar preocupados por la situación y salir por lo menos a protestar, a mostrar su descontento.
A la mierda la educación, la sanidad, el bienestar social y tantas otras cosas básicas que parecen no importar a la gente.
Por mi parte, seguiré tratando a la gente en el hospital como se merece, por que el paciente oncológico por ejemplo no se merece lo que estos cabrones están haciendo, ni los niños y niñas en los coles, ni nuestros Iaios y Iaias en los servicios sociales.
Recuerdo una frase: "No pienses en lo que tu país puede hacer por ti, sino en lo que tu puedes hacer por él", pues cuando políticos, banqueros y demás perrumia se apliquen el cuento detrás de ellos voy yo.

divendres, 22 de juny de 2012

Bonsais 1

UN AMATEUR ENTRE BONSAIS (1)



Aquesta història és de veres, i com diria un bon amic meu, professor d'història valga la "rebusnància", "DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES". 
Ahí va, un bon dia, baix d'una olivera que mon pare tenia plantada al jardí de la seua villa, amb sorpresa vaig veure com una xicoteta olivera, probablement nascuda d'algun pinyol de la gran, creixia i creixia sense que ningú li fes cas.
Però ves per on, vaig decidir rescatar-la i plantar-la a un test per veure com creixia. I el cas ésque ves per on va anar creixent i creixent.
Després en vaig rescatar una altra i una altra, i un bon dia vaig dir-me: "i si les convertisc en Bonsai?". Coses que passen per culpa d'un pinyol, amb el temps, internet i paciència me convertit en un amant dels bonsais, amateurs, però al cap i a la fi bonsais.
I encara que no siguen tan bonics com els que se puguen trobar per ahí, puc dir que tots són part de la meua obra, sense cap artifici ni ajuda externa, i això per a mi té molt mèrit.
Els vull en bojeria i a l'entrar a casa, després de donar-li un bes a Laura el primer que faig és anar a vore'ls.
Tinc moreres, oliveres, ciprers, xops, magraners, ametlers,... i tots els he anat replegant de vorals d'hort o cèquies i de llocs abandonats on el seu fi més probable. era una mort segura. Però no, jo els mime, els cuide i els parle, els regue, els abone, els canvie la terra,...i si alguna plaga els ataca busque la solució a ella i mentrestant patisc amb ells.
És com tindre una mena de fillols i filloles, no et contesten, però hi ha que veure el poc que demanen, lo be que es porten i lo agraïts que són.

dissabte, 12 de maig de 2012

MIM 2012




MIM 2012

Perfil de la MIM fet per Efren
Molts de vosaltres us preguntareu que fa possible que una colla de zumbats es peguen la panxada d’anar muntanya cap a munt, muntanya cap a baix durant una marato i mitja, es dir uns 63km. La resposta podríeu pensar que és complicada, però per a un d’eixos zumbats, es dir JO, eixa resposta és simple, gaudir, gaudir i gaudir!!!!.
I per què?, ací teniu unes quantes raons:

Es tracta d’un repte: arrivar des de Castelló a Penyagolosa ho és.
Es tracta d’una batalla: contra el calor o el fred, contra la sed o la fam, contra les pujades o les baixades, contra les pedres, la terra o l’asfalt.
Es tracta de l’instint de superació: més ràpid, més lluny, més…
Es tracta de patir: lluitar contra uns músculs i articulacions cada quilòmetre més malmesos i alhora contra una ànima que només et demana abandonar.
Es tracta de forza i energia: entrenament + entrenament + entrenament + -…: victòria individual segura.
Es tracta d’un procés d’analgèsia: el dolor està, però encara que semble mentida ets capaç d’aguantar-lo i de gaudir-lo amb cada pas.
Es tracta de la natura en estat pur: compartir tot açò amb un traçat espectacular, travessant horts, camins, sendes, carreteres, penyes, pics i muntanyes, pobles, rierols, boscos, terres hermes, massos, gents,…, un luxe, un privilegi, una passada!!!.
I com sempre li dic a Laura, es tracta de ser un SUPERHEROI: si, per que tot qui acaba la MIM ho és, i per suposat, fins i tot qui només s’atreveix a intentar-ho.
La MIM suposa per a mi una prova especial. Cada any, quan faig meta em dic a mi mateix: “A fer la mà, l’any vinent que faça la MIM sa…”, però tots els anys hi repetisc. És mágica, bonica, dura, llarga, emotiva, dolorosa, satisfactòria, ÉS LA OSTIA!!!, i des d’ací us recomane que la feu.

CRÒNICA    MIM 2012      12 de maig de 2012

63 quilòmetres, altura mínima 70 metres, altura máxima 1510 metres, desnivell acumulat 4370 metres, dels quals 2810 en positiu i 1560 en negatiu. Açò podría ser el resum, però anem per feina.

La MIM comença molt temps abans del dia clau. Entrenaments i més entrenaments, patejades pel desert que és el lloc que jo escollisc per preparar-me, matinades, alguna carrereta de muntanya i eixe “ara que tinc un raconet de temps i me’n vaig a estirar les cames”. Es dur però mola!.

El dia d’abans cal anar a replegar el dorsal. Allí veus a coneguts igual de zumbats que tú i també están els que jo enomene “Tirilles”, es dir gent que pesa 20 kg menys que jo i que et fa repensar-tel acudir a la sandemà a la carrera. No lluites contra ells, lluites contra tú mateix.
Laura m’acompanya com quasi sempre, Dorsal 87, estic a l’elit. Saludem i xarrem amb els coneguts. A tots ens fa mal alguna part del cos, tots hem entrenat poc i tots no fem més que queixar-nos: definició vàlida de corredor amateur!!!.
Després anem a fer-nos una cervesseta desempolsaora de gola a les tasques. Fa molta calor, res pareguda a la que patirem demà per eixos monts de Deu. A les 21h. ja hi som  a casa, pizza, un altra cervesseta (sempre ajuda) i al sofà a reposar una estona fins que vinguen les ganes de dormir.

Però d’il·lussions també es viu, les ganes de dormir no venen: “ Per què sempre que tinc una carrera d’aquestes mai tinc són?”, “merda, son les 00h i els ulls com a plats, merda les 00:30h. i tinc calor”, però de sobte sona el despertador, he aconseguit dormir 4 horetes, no m’ho puc creure. Desdejune, acave d’amanir els trastos i me’n baixe al portal de casa, ATENCIÓ!, vaig en manega curta i fa calor. “La que ens caurà avui, no vull ni pensar-ho, morirem!?”. Pasen Joan i Jordi a replegar-me i a les 05:15h. estem a la UJI, deixem la motxila i ja estem preparats. Visita rápida al WC i a buscar l’eixida.

LAUJI (EIXIDA) 6h del mati
0h0min0seg                 KM 0:

Eixida a la UJI
Puntual, l’organització dòna el tret de sortida i comencem a rodar tranquilament, potser ens hem posat massa cap a darrere, eixida estreta i ritme lent, però bé, ja tindré temps d’anar més ràpid. Els primers quilòmetres fins arrivar a la urbanització La Torreta són practicament plans i serveixen per anar posant la maquinària en marxa, no s'ha d'apretar massa però tampoc encantar-se, obejectiu calfar. Vaig en compañía i be, hem passat bastant gent, el que vol dir que si que hem eixit massa cap enrerre.
Pujant La Pedra de Borriol
Deixem la carretera paralela a la N-340 i primera pujada buscant la cantera, ritme tranquil, trobem més gent coneguda i en un obrir i tancar d’ulls ja estem a Borriol. Traguet d’aigua i a pujar La Pedra (serra de Borriol).
Toca caminar una miqueta fins arrivar dalt, faig cim i trotant arrive al primer control, els 14 primers quilòmetres ja han volat. Les sensacions són bones i tinc ganes de còrrer.


LA PEDRA – SERRA BORRIOL
1h43min10seg             KM 13’94:


Comença un tram d’uns 7km en baixada que faig amb bastant facilitat, continue acompanyat fins el KM 18 ja que de moment Jordi i Joan no van massa ràpids, però a partir d’ahí els veig desaparèixer, m’he dit d’anar al meu ritme i vaig a fer-ho. 


Carretera de Vilafamés
4km de pujada i ja estic a la Bassa de les Oronetes. Segon avituallament, beure, beure i més beure, ja comença a fer calor però de moment es pot suportar.M’he creuat amb Vicent Domenech i alguns companys Cloteros de Burriana, ànim, força!. Vaig molt be, increiblement be.



BASSA DE LES ORONETES
2h57min12seg             KM 25’22:



Les Useres amb el mestre Vicent Domenech

Tram de baixada un altre cop fins arrivar a la rambla, però aquest prou més complicat i lent ja que es tracta d’una senda i cal anar en conter amb les caigudes. Coneixement i més coneixement!!!.


Un cop a la rambla uns quilòmetres quasi plans i després en lleugera pujada a buscar Les Useres. Aquesta part de la MIM malgrat ser lleja, a mi m’agrada per ser corredora i per la bonica imatge que ens ofereix la silueta de Les Useres. 
I de fet, el millor és arrivar a aquest bonic poble amb el seu mega avituallament i un ambient molt xulo i acollidor. L’any passat vaig menjar massa, objectiu evitar la coca de tomata, enguany barretes, fruita seca i fresca i molt de líquid. A més no tinc molta fam, cosa rara en mi. A aquestes altures hi ha molta gent que fa mala cara i sents converses sobre abandonar, la MIM ja va fent de les seues, de fet 2 xics i una xica que tinc al costat opten per abandonar, Però “AMB MI NO PODRÀS”. Reomplisc la botella d’aigua i trote una mica fins eixir del poble. Ara comença l’hora de la veritat.



LES USERES
3h58min34seg            KM 33’38:

Primera pujada dura e la MIM, la Serra de La Creu. Fa una calor increíble i quan m’he donat conter ja no tinc aigua, encara que la veritat és que no tinc sed, crec que m’he hidratat be.
KM 38, de sobte i sense avisar, comence a escoltar uns sospitosos sorolls als meus budells i apareix l'únic problema gros que vaig a tindre en aquesta edició de la MIM, MEGAEXTRAULTRAPROBLEMADIGESTIU!!!, en 2km em toca para 4 vegades a visitar a “Roca” i monte una regasificadora, em convertisc en ULTRACUESCOMAN, “perlamordedeu” quin dolor de panxa, que barbaritat.
Però “sóc fort i avui vullc tornar a ser un heroi”, m’ho repetisc una vegada darrere l’altra, i quan torne a voler enrecordar-me del dolor, se n’ha anat i estic a l’avituallament just abans de Sant Miquel de les Torrocelles. Pare un momento i aprofite per beure, fa moltissima calor. En aquest troç vaig practicament sol, duc un ritme bo i adelante a un munt de gent. La gent va fotuda i vaig oferint aigua a tothom, jo he begut prou al control i pense que no em farà falta fins a Torrocelles.
Arrivant a Sant Miquel de les Torrocelles
La darrera pujada per conquerir Sant Miquel es fa llarga, pensé que una mica d’aigua m’hagués vingut bé, però la solidaritat i el companyerisme també són punts claus de la MIM. A més ahí está Vicent amb un parell de troços de gel que em fan tornar a la vida. I de sobte: Sant Miquel de Les Torrocelles. Que bonica és aquesta Ermita, transmet una pau i tranquilitat increíbles, i a més és avituallament: aigua, més aigua i isotónica i més isotónica. Em recupere una mica de el calor a l’ombra i veig a Joan en un racó pensant en abandonar. 
Poc puc fer per ell més que donar-li ànims, per la meua part continue amb la batalla. 
Hi ha un munt de gent sentada al terra amb la cara desencaixada: "Qui ens manarà ficar-nos en aquesta mena de fregats?".
Be, a pesar de la calor vaig be, em fa mal tot però vaig bé.

SANT MIQUEL DE LES TORROCELLES
5h44min58seg              KM 43’74:


Content i fresc a Xodos!, no m'ho puc creure
20 quilòmetres i meta, pensé, però amb un però, els quilòmetres a les cames i al cap ja pesen molt.
Eixida de Sant Miquel i a pujar la Lloma Bernat, 5 llargs, agradables, i dolorosos km de pujada que encara que es fan llargs. Aquesta zona de la MIM ja està prop de Penyagolosa i les vistes són molt guapes. Es tracta de no caure en el desànim i caminar i caminar i caminar, i de tant en tant si el terreny ho permet trotar una mica per alleugerir la musculatura, sembla mentida però correr una mica s’agraeix.
Un cop dalt de la Lloma 4 quilometres més i ja estic a peus de Xodos i la seua cordial rebuda, cordial per tractar-se d’una pared de rusclos i terra per pujar fins el poble, i cordial per les seves meravelloses gents.


Grans i menuts animen, fins i tot els gossos i els gats sembla que lladren meulen amb més força amb el nostre pas, i com no i malgrat el cansanci et treuen algún somriure. L’abreujador/Font que hi ha a l’entrada del poble et fa retornar a la vida, una mica d'aigua fresca a les cames, als braços, a la cara, al bascoll, hi ha que veure com s'agraeix en aquests moments.
Vicent està a l’avituallament: “Vinga Dani que encara entres en les 9h.”. Aquestes paraules em donen una espenta brutal. Menje un poc i bec un molt.
Mentrestant senc el meu nom des de lluny, és Joan que no ha abandonat, l’espere i comet un error enorme, ja que perd 5 minuts que són els que després em faran falta per entrar en les 9h.


XODOS
7h34min53seg               KM 53’07:

Eixida de Xodos i a pujar el Marinet. Xino Xano i al meu ritme vaig pujant de meravella, fins i tot adelante a un bon grapat de corredors. Aquest troç és preciós. Rodejat de pins i altres arbres la senda sembla inacabable, de pujada i pujada i quan sembla que s’acaba, gira i a pujar més. Ritme, ritme i més ritme. El silenci és brutal però acompanyat per la meva respiració i posant el pensament en la meta arrive a La Banyadera. No pare ni per beure, ara estic ficat fins el cul d’endorfines. Comence a correr com una bèstia encara que se que ja no arrive abans de 9h. Comença a ploure i en un despist, esbaró en una pedra i ostió al canto!, sort que caic sobre el meu tovet cul que em fa de matalàs i no em faig res. Baixe ritme per por de caure un altre cop, aquesta vegada he tingut sort i no m’he fet mal, però les pedres llimades pel vent i amb la pluja són perfectes per obrir-te el cap, millor no tentar a la sort. La baixada es fa eterna. Pense que no pot quedar molt i de cop senc la megafonía de Meta: Ja estic!.
Els darrers 500metres, com a quasi totes les carreres son especialmente emocionants, la pell s’eriza, la gola s’unfla i no deixa passar l’aire, deixes de suar i els ulls s’obrin com a plats. La gent crida, crida i crida. Que bonic és Sant Joan de Penyagolosa!!!, Girada a l’esquerre i la Meta. 100metres, 99, 98, 97… i et troves baix l’arc del “triomf”, del teu propi triomf. M’enrecorde de tots, i encara que no hi siguen amb tu, arqueje l’esquena sobre les cames i respire pausadament per intentar recuperar l’alé, mentrés pensé que ho he tornat a aconseguir, que he superat el repte, que he fet meta, 



SÒC UN SUEPERHEROI !!!

SANT JOAN DE PENYAGOLOSA

9h04min08seg             KM 63

Estic feliç, ple, emocionat,…, ho senc però no es pot expresar amb paraules

Temps de pas
Dades del recorregut






diumenge, 25 de març de 2012

Marató de Barcelona 2012

MARATÓ DE BARCELONA 2012


CRÒNICA:

Emoció o patiment?
El dissabte 24 de març a les 11h. arribavem a Barcelona amb les maletes carregades d’il·lussió i unes ganes bojes de destrossar l’asfalt dels carrers de Barna, i tot per una promessa de la meua neboda Inés i el meu cunyat Toni, com vos vullc, dèna!!!. Practicament sense parar, vam deixar les coses a l’hotel i ens van adreçar directament  a la Plaça d’Espanya per replegar el dorsal, el chip i la bossa del corredor.

Només baixar del bus ja ens vam donar conter de que aquella carrera no era igual a les que nosaltres estavem acostumats. Una multitut vestida amb xandall i acompanyada per amics i/o familiars es dirigía al mateix lloc que nosaltres, la fira del corredor. Tot i que era difícil reconèixer  els diferents idiomas escoltats, les samarretes, banderes,… que cadascú duïa a sobre ens feien intuir les seues nacionalitats. Xinesos, canadencs, yanquis, australians, anglesos, per l’amor de deu, quina barbaritat!!!.
Repleguem la bossa del corredor perduts entre tanta gent. Ubicada en el pavelló més proper a les Fonts de Montjuïc, l’ Expomarató és enorme, espardenyes, roba, gels,…, totes les marques están representades, però no tenim temps, hem d’anar a dinar.
Replega del dorsal
Agarrem el Metro i anem cap a les Rambles. Foto de rigor a Canaletes (Visca el Barça) i al primer lloc on veiem pasta a dinar. La resta de la vesprada la passem pegant voltes per la zona: Porta de l’Àngel, Catedral, Barri gòtic, Sta. Maria del Mar i Estàtua de Colom,….buffff!!!, la vesprada ja ha passat, a sopar a l’hotel. Neeeeeeeeervis!




Just abans de començar
Parle amb el meu cunyat i ens donem conter que ens fa mal tot, fins i tot sóm capaços de descobrir al nostre cos músculs i articulacions que abans no teniem. Però som valents,…demà serem herois!.
Prompte a dormir i de sobte  Riiiiiiiiiiiinggggg!!!, el bort del despertador ens avisa que ja és hora de posar-se en marxa.
6:30h.: cafetet en llet, un parell de croissants i en marxa.  
Foto de família

7h.: agarrem el bus, som els primers maratonians en pujar però quan arrivem a Plaça d’Espanya el bus va ple de bojos i bojes amb pantaló curt, samarreta, dorsal, chip, gels, barretes i resta d’imprescindibles, l’olor a Reflex és insuportable.
7:30h: Baixem del bus i marxem a deixar la motxilla. No hi cabem, quasi 20000 ànimes, els nervis es tensen i una mena de calfred recorre els nostres cossos, ja no hi ha lloc per al dolor.
8h.: calfem una mica i estirem. De seguida a buscar el nostre caixó d’eixida, el de 3h30’-4h, no podem accedir de la gent que hi ha, al final botem una tanca metàl·lica i ho aconseguim. 
8:30h.: sona la música i donen el tret d’eixida, primer els professionals, després els que busquen temps inferiors, i de sobte i mentres La Caballè i el Freddy Mercury canten allò de “Barcelooona” la gent de davant nostre comença a moure’s, la nostra Marató acaba de començar.
Passant per Sagrada Família
Els primers 5km són en lleugera pujada, potser la més pronunciada, però ni es nota. La gent ompli els carrers i t’animen des del primer moment, quasi com si estigueres a 10 metres de meta, al·lucinant!, Uauh!, el centre mundial del futbol, es dir, el Camp Nou, el rodem quasi sencer i baixadeta, gir a la dreta, i en arrivar a Sants directets de baixada fins arrivar a Plaça Espanya.
Estem ja al Km 11’5 i sincerament ni ens hem enterat, ritme de 3h45’ i el cos i el cap responent de meravella.
Recta de 2’5km creuant la ciutat en direcció nord i ja estem a Passeig de Gràcia, per on girem dirección Tibidabo en pujada, però de patir “ni un duro”, com hem de patir si podem gaudir de vistes com la “Casa Batllò” i “la Pedrera” del mestre Gaudí, sóm uns privilegiats.

Gir direcció nord i ja estem al Km 15, hem passat el primer 1/3 de carrera i ni ens hem adonat, tot i que tant jo com el meu cunyat havíem parlat de partir la Marató en tres parts.
Km 16, i açò és pa cagar-se, Km. 17, els pels se’ns posen de punta, estem passant pel costat de La Sagrada Família, “teniu enveja, eh?”, doncs ja ho sabeu per l’any vinent. 
Després d’un troç un poc més lleig, arrivem a la mitja marató, 21km a les cames i a l'ànima i zero símptoma de que res baja mal.
Km 20’5, Pont de Calatrava (lladre), i de sobte sentim de fons: “De Castelló a Almassora ximpum tracatrac”. Portem les samarretes del Club La Panderola d’Almassora com a bons aborígens que sóm, i dos tipets de Vila-Real i un de Castelló ens han detectat. Cantem amb ells la cançó sencera, la gent ens mira i no ho enten, però per un moment ens trobem com si fòrem al carrer de L’estacioneta.
Estem forts ostia!!! i ens els deixem darrere, baixada lleugera, gir a l’esquerra i de nou baixada fins arrivar al Poble Nou, prop de la mar, ja estem al Km. 26 i seguim be però en tensió, arriba l’hora de la veritat, EL MUR està ahí, podrem botar-lo?.
Girem per la Diagonal en dirección al Pènis de Barcelona, es a dir, la Torre Agbar. És una recta de 2’5km que es fa d’anada i tornada per arrivar de nou a la mar.
Parle amb el meu cunyat i va be, estem creuant el mur i no ens enterem, hi ha tanta gent veient la carrera i animant que sembla una etapa èpica de montanya al Tour de França, quasi has d’apartar a la gent per que et deixe passar. La gent et crida pel teu nom (el duem al dorsal, som bons però no tant), els xiquets i xiquetes t’ofereixen la mà per que li la palmejes, baja, I-N-C-R-E-Ï-B-L-E!!!!!.
Que gran !!!
Km 32, arrivem a la mar i ens dirigeixen per un Passeig vorejant el Port Ol·límpic, bonic, molt bonic. La cara del meu cunyat ha canviat, però no em preocupa, té el cap més dur que una pedra, i se que ho aconseguirà. Jo vaig be, no m’entere, porte un ritme més baix de l’habitual per mi, ara em dedique a fer-li de llebre, animant-lo i estirant d’ell.
Desgraciadament i a partir d'ací comencem a passar a gent caminant, el mur és el mur.
Km 34’5, passem pel costat de les Torres Mapfre i vorejant el Parc de La Ciutadella tornem a buscar el centre de la ciutat. Km 38, passem per baix de l’Arc del Triomf, som els putos amoooooooos!. Una altra revolta i direcció Plaça Catalunya, i de cop, al mig de la plaça ens trobem amb tota la família. Ens animen i criden, saludem Inés que es tornas boja, quin moment més especial.
Li pregunte al meu cunyat  com va i em diu que bé, de manera que decidisc augmentar ritme i deixar-lo enrere. Baixem per Via Laietana i girem cap a la dreta direcció sud a buscar les Rambles. El carrer és estret i la gent et crida i anima a mort. Un cop a les Rambles baixe fins l’estàtua de Cristoforo Colombo i d’ahí una llarga recta d’un 2’5 km pel Paral·lel.
Des de Plaça Catalunya he deixat enrere a un munt de gent, els metres passen i els gaudisc d’una manera bàrbara, no estic cansat, l’adrenalina em puja pel coll quasi ofegant-me i la mateixa emoció no em deixa respirar. Les columnes de plaça Espanya cada cop són més grans.
La gent crida, crida i crida. Estic ja a Plaça Espanya, baix de les columnes que ara son gegants. 300 metres i meta, baixe ritme per intentar fer-los eterns, cada pas m’omple la boca de mel, una llagrima o varies se m’escapen dels ulls… i 3hores i 40minuts després aconsegueisc un nou repte, correr la Maratò de Barcelona….
FINISHER !!!

Per cert, VA PER TÚ MAMÀ!!!!!