Veient passar la vida: MIM 2012

MIM 2012

Perfil de la MIM fet per Efren

Molts de vosaltres us preguntareu que fa possible que una colla de zumbats es peguen la panxada d’anar muntanya cap a munt, muntanya cap a baix durant una marato i mitja, es dir uns 63km. La resposta podríeu pensar que és complicada, però per a un d’eixos zumbats, es dir JO, eixa resposta és simple, gaudir, gaudir i gaudir!!!!.

I per què?, ací teniu unes quantes raons:

Es tracta d’un repte: arrivar des de Castelló a Penyagolosa ho és.

Es tracta d’una batalla: contra el calor o el fred, contra la sed o la fam, contra les pujades o les baixades, contra les pedres, la terra o l’asfalt.

Es tracta de l’instint de superació: més ràpid, més lluny, més…

Es tracta de patir: lluitar contra uns músculs i articulacions cada quilòmetre més malmesos i alhora contra una ànima que només et demana abandonar.

Es tracta de forza i energia: entrenament + entrenament + entrenament + -…: victòria individual segura.

Es tracta d’un procés d’analgèsia: el dolor està, però encara que semble mentida ets capaç d’aguantar-lo i de gaudir-lo amb cada pas.

Es tracta de la natura en estat pur: compartir tot açò amb un traçat espectacular, travessant horts, camins, sendes, carreteres, penyes, pics i muntanyes, pobles, rierols, boscos, terres hermes, massos, gents,…, un luxe, un privilegi, una passada!!!.

I com sempre li dic a Laura, es tracta de ser un SUPERHEROI: si, per que tot qui acaba la MIM ho és, i per suposat, fins i tot qui només s’atreveix a intentar-ho.

La MIM suposa per a mi una prova especial. Cada any, quan faig meta em dic a mi mateix: “A fer la mà, l’any vinent que faça la MIM sa…”, però tots els anys hi repetisc. És mágica, bonica, dura, llarga, emotiva, dolorosa, satisfactòria, ÉS LA OSTIA!!!, i des d’ací us recomane que la feu.

CRÒNICA MIM 2012 12 de maig de 2012

63 quilòmetres, altura mínima 70 metres, altura máxima 1510 metres, desnivell acumulat 4370 metres, dels quals 2810 en positiu i 1560 en negatiu. Açò podría ser el resum, però anem per feina.

La MIM comença molt temps abans del dia clau. Entrenaments i més entrenaments, patejades pel desert que és el lloc que jo escollisc per preparar-me, matinades, alguna carrereta de muntanya i eixe “ara que tinc un raconet de temps i me’n vaig a estirar les cames”. Es dur però mola!.

El dia d’abans cal anar a replegar el dorsal. Allí veus a coneguts igual de zumbats que tú i també están els que jo enomene “Tirilles”, es dir gent que pesa 20 kg menys que jo i que et fa repensar-tel acudir a la sandemà a la carrera. No lluites contra ells, lluites contra tú mateix.

Laura m’acompanya com quasi sempre, Dorsal 87, estic a l’elit. Saludem i xarrem amb els coneguts. A tots ens fa mal alguna part del cos, tots hem entrenat poc i tots no fem més que queixar-nos: definició vàlida de corredor amateur!!!.

Després anem a fer-nos una cervesseta desempolsaora de gola a les tasques. Fa molta calor, res pareguda a la que patirem demà per eixos monts de Deu. A les 21h. ja hi som a casa, pizza, un altra cervesseta (sempre ajuda) i al sofà a reposar una estona fins que vinguen les ganes de dormir.

Però d’il·lussions també es viu, les ganes de dormir no venen: “ Per què sempre que tinc una carrera d’aquestes mai tinc són?”, “merda, son les 00h i els ulls com a plats, merda les 00:30h. i tinc calor”, però de sobte sona el despertador, he aconseguit dormir 4 horetes, no m’ho puc creure. Desdejune, acave d’amanir els trastos i me’n baixe al portal de casa, ATENCIÓ!, vaig en manega curta i fa calor. “La que ens caurà avui, no vull ni pensar-ho, morirem!?”. Pasen Joan i Jordi a replegar-me i a les 05:15h. estem a la UJI, deixem la motxila i ja estem preparats. Visita rápida al WC i a buscar l’eixida.

LAUJI (EIXIDA) 6h del mati

0h0min0seg KM 0:

Eixida a la UJI

Puntual, l’organització dòna el tret de sortida i comencem a rodar tranquilament, potser ens hem posat massa cap a darrere, eixida estreta i ritme lent, però bé, ja tindré temps d’anar més ràpid. Els primers quilòmetres fins arrivar a la urbanització La Torreta són practicament plans i serveixen per anar posant la maquinària en marxa, no s'ha d'apretar massa però tampoc encantar-se, obejectiu calfar. Vaig en compañía i be, hem passat bastant gent, el que vol dir que si que hem eixit massa cap enrerre.

Pujant La Pedra de Borriol

Deixem la carretera paralela a la N-340 i primera pujada buscant la cantera, ritme tranquil, trobem més gent coneguda i en un obrir i tancar d’ulls ja estem a Borriol. Traguet d’aigua i a pujar La Pedra (serra de Borriol).
Toca caminar una miqueta fins arrivar dalt, faig cim i trotant arrive al primer control, els 14 primers quilòmetres ja han volat. Les sensacions són bones i tinc ganes de còrrer.

LA PEDRA – SERRA BORRIOL

1h43min10seg KM 13’94:

Comença un tram d’uns 7km en baixada que faig amb bastant facilitat, continue acompanyat fins el KM 18 ja que de moment Jordi i Joan no van massa ràpids, però a partir d’ahí els veig desaparèixer, m’he dit d’anar al meu ritme i vaig a fer-ho.

Carretera de Vilafamés

4km de pujada i ja estic a la Bassa de les Oronetes. Segon avituallament, beure, beure i més beure, ja comença a fer calor però de moment es pot suportar.M’he creuat amb Vicent Domenech i alguns companys Cloteros de Burriana, ànim, força!. Vaig molt be, increiblement be.

BASSA DE LES ORONETES

2h57min12seg KM 25’22:

Les Useres amb el mestre Vicent Domenech

Tram de baixada un altre cop fins arrivar a la rambla, però aquest prou més complicat i lent ja que es tracta d’una senda i cal anar en conter amb les caigudes. Coneixement i més coneixement!!!.

Un cop a la rambla uns quilòmetres quasi plans i després en lleugera pujada a buscar Les Useres. Aquesta part de la MIM malgrat ser lleja, a mi m’agrada per ser corredora i per la bonica imatge que ens ofereix la silueta de Les Useres.

I de fet, el millor és arrivar a aquest bonic poble amb el seu mega avituallament i un ambient molt xulo i acollidor. L’any passat vaig menjar massa, objectiu evitar la coca de tomata, enguany barretes, fruita seca i fresca i molt de líquid. A més no tinc molta fam, cosa rara en mi. A aquestes altures hi ha molta gent que fa mala cara i sents converses sobre abandonar, la MIM ja va fent de les seues, de fet 2 xics i una xica que tinc al costat opten per abandonar, Però “AMB MI NO PODRÀS”. Reomplisc la botella d’aigua i trote una mica fins eixir del poble. Ara comença l’hora de la veritat.

LES USERES

3h58min34seg KM 33’38:

Primera pujada dura e la MIM, la Serra de La Creu. Fa una calor increíble i quan m’he donat conter ja no tinc aigua, encara que la veritat és que no tinc sed, crec que m’he hidratat be.

KM 38, de sobte i sense avisar, comence a escoltar uns sospitosos sorolls als meus budells i apareix l'únic problema gros que vaig a tindre en aquesta edició de la MIM, MEGAEXTRAULTRAPROBLEMADIGESTIU!!!, en 2km em toca para 4 vegades a visitar a “Roca” i monte una regasificadora, em convertisc en ULTRACUESCOMAN, “perlamordedeu” quin dolor de panxa, que barbaritat.

Però “sóc fort i avui vullc tornar a ser un heroi”, m’ho repetisc una vegada darrere l’altra, i quan torne a voler enrecordar-me del dolor, se n’ha anat i estic a l’avituallament just abans de Sant Miquel de les Torrocelles. Pare un momento i aprofite per beure, fa moltissima calor. En aquest troç vaig practicament sol, duc un ritme bo i adelante a un munt de gent. La gent va fotuda i vaig oferint aigua a tothom, jo he begut prou al control i pense que no em farà falta fins a Torrocelles.

Arrivant a Sant Miquel de les Torrocelles

La darrera pujada per conquerir Sant Miquel es fa llarga, pensé que una mica d’aigua m’hagués vingut bé, però la solidaritat i el companyerisme també són punts claus de la MIM. A més ahí está Vicent amb un parell de troços de gel que em fan tornar a la vida. I de sobte: Sant Miquel de Les Torrocelles. Que bonica és aquesta Ermita, transmet una pau i tranquilitat increíbles, i a més és avituallament: aigua, més aigua i isotónica i més isotónica. Em recupere una mica de el calor a l’ombra i veig a Joan en un racó pensant en abandonar.

Poc puc fer per ell més que donar-li ànims, per la meua part continue amb la batalla.

Hi ha un munt de gent sentada al terra amb la cara desencaixada: "Qui ens manarà ficar-nos en aquesta mena de fregats?".

Be, a pesar de la calor vaig be, em fa mal tot però vaig bé.

SANT MIQUEL DE LES TORROCELLES

5h44min58seg KM 43’74:

Content i fresc a Xodos!, no m'ho puc creure

20 quilòmetres i meta, pensé, però amb un però, els quilòmetres a les cames i al cap ja pesen molt.

Eixida de Sant Miquel i a pujar la Lloma Bernat, 5 llargs, agradables, i dolorosos km de pujada que encara que es fan llargs. Aquesta zona de la MIM ja està prop de Penyagolosa i les vistes són molt guapes. Es tracta de no caure en el desànim i caminar i caminar i caminar, i de tant en tant si el terreny ho permet trotar una mica per alleugerir la musculatura, sembla mentida però correr una mica s’agraeix.

Un cop dalt de la Lloma 4 quilometres més i ja estic a peus de Xodos i la seua cordial rebuda, cordial per tractar-se d’una pared de rusclos i terra per pujar fins el poble, i cordial per les seves meravelloses gents.

Grans i menuts animen, fins i tot els gossos i els gats sembla que lladren meulen amb més força amb el nostre pas, i com no i malgrat el cansanci et treuen algún somriure. L’abreujador/Font que hi ha a l’entrada del poble et fa retornar a la vida, una mica d'aigua fresca a les cames, als braços, a la cara, al bascoll, hi ha que veure com s'agraeix en aquests moments.

Vicent està a l’avituallament: “Vinga Dani que encara entres en les 9h.”. Aquestes paraules em donen una espenta brutal. Menje un poc i bec un molt.

Mentrestant senc el meu nom des de lluny, és Joan que no ha abandonat, l’espere i comet un error enorme, ja que perd 5 minuts que són els que després em faran falta per entrar en les 9h.

XODOS

7h34min53seg KM 53’07:

Eixida de Xodos i a pujar el Marinet. Xino Xano i al meu ritme vaig pujant de meravella, fins i tot adelante a un bon grapat de corredors. Aquest troç és preciós. Rodejat de pins i altres arbres la senda sembla inacabable, de pujada i pujada i quan sembla que s’acaba, gira i a pujar més. Ritme, ritme i més ritme. El silenci és brutal però acompanyat per la meva respiració i posant el pensament en la meta arrive a La Banyadera. No pare ni per beure, ara estic ficat fins el cul d’endorfines. Comence a correr com una bèstia encara que se que ja no arrive abans de 9h. Comença a ploure i en un despist, esbaró en una pedra i ostió al canto!, sort que caic sobre el meu tovet cul que em fa de matalàs i no em faig res. Baixe ritme per por de caure un altre cop, aquesta vegada he tingut sort i no m’he fet mal, però les pedres llimades pel vent i amb la pluja són perfectes per obrir-te el cap, millor no tentar a la sort. La baixada es fa eterna. Pense que no pot quedar molt i de cop senc la megafonía de Meta: Ja estic!.

Els darrers 500metres, com a quasi totes les carreres son especialmente emocionants, la pell s’eriza, la gola s’unfla i no deixa passar l’aire, deixes de suar i els ulls s’obrin com a plats. La gent crida, crida i crida. Que bonic és Sant Joan de Penyagolosa!!!, Girada a l’esquerre i la Meta. 100metres, 99, 98, 97… i et troves baix l’arc del “triomf”, del teu propi triomf. M’enrecorde de tots, i encara que no hi siguen amb tu, arqueje l’esquena sobre les cames i respire pausadament per intentar recuperar l’alé, mentrés pensé que ho he tornat a aconseguir, que he superat el repte, que he fet meta,